Ahir a la nit mirava a la tele una pel·lícula, Druides, que donava voltes a l'assumpció del propi destí i del propi fracàs. La peli era tan dolenta que vaig haver de tancar el televisor... potser era la fortuna, que em picava l'ullet...

Hi ha dies que em canso de ser jo mateix, i me'n canso tant que m'agradaria ser jo mateix. La possibilitat accidental de tornar a començar, quasi ni sense pensar-ho, com si fos el més natural, com d'altra banda hauria de ser.
Fa 32 anys que m'entreno per ocupar un lloc que desconec, i de vegades crec que fins i tot me n'he desentès, com si hagués dimitit sense saber-ho. D'una manera o una altra m'he educat per prendre una sèrie de responsabilitats i arribat el moment sempre tinc la sensació d'estar fallant en algun punt, de defugir-me, de tenir por d'assumir la tasca que em pertoca. En un relat de ficció seria una perfecta figura del perdedor, amb aquella falsa aura mística que l'envolta, aquella fortuna, el fat, la malastrugança. Qui pot escapar del seu destí? Entre la humilitat i l'orgull, sempre intentant de no perdre l'equilibri, de no caure davant l'abisme tanmateix desitjat. És una contradicció negar la contradicció? I no negar-la?
Si tot fos tan fàcil com establir un pla, seguir les coordinades, arribar a port, no perdre de vista el camí... I després resulta que no n'hi ha, de camí, que les partícules de l'aire tenen símbols que no saps llegir, i et trobes perdut i desemparat, i només et queda la nostàlgia, el passat projectat i un futur plantejat a partir d'un present paral·lel que no existeix. Com un refugi, com una veritat, com un secret, com una paraula. I no hi ha sentit ni direcció.

La nit és tan llarga
que se' m fa curta
no sé com.

No sé quin va ser el primer cop que vaig sentir parlar de tu o que et vaig llegir. Recordo per exemple el facsímil de les revistes Poesia i Ariel, i el toc d'atenció de les cançons de Ramon Muntaner, i més tard ja els Poemes de l'Alquimista, en què m'hi vaig trobar com en un mirall. D'aquí a menys de dues setmanes farà deu anys que vaig parlar amb tu per primer cop, que em vas escriure una dedicatòria després d'un homenatge que et van fer a la UB. Ara que tothom et recordarà i resultarà haver estat un gran lector, penso en les vegades que m'han mirat estrany pel meu fervor palauenc, per creure entendre si més no un xic els perquès de la teva intensitat. Ja ho sé, que en realitat no he entès res de res, i que sempre queda feina a fer, una tasca sempre heroica i sempre inexcusable i inacabable, que tots som Prometeus. Ara que tothom t'haurà estimat, penso en quan vam inaugurar al bar Horiginal una taula amb el teu nom i amb prou feines es podien comptar amb els dits de les mans la gent que hi érem. Però ara que no hi ets hi seràs més encara. i gràcies!


Comiat

Ja no sé escriure, ja no sé escriure més.
La tinta m'empastifa els dits, les venes…
-He deixat al paper tota la sang.

¿On podré dir, on podré deixar dit, on podré inscriure
la polpa del fruit d'or sinó en el fruit,
la tempesta en la sang sinó en la sang,
l'arbre i el vent sinó en el vent d'un arbre?
¿On podré dir la mort sinó en la meva mort,
morint-me?
La resta són paraules…
Res no sabré ja escriure de millor.
Massa a prop de la vida visc.
Els mots se'm moren a dins
I jo visc en les coses.

Josep Palau i Fabre (1917-2008)

Feia temps que no obria la carpeta del Pope. Ara que ens ha deixat, l'obro i recordo la tarda que em va ensenyar tots aquests cartells que donen fe de l'existència del grup de poesia "O així", que en són la narració d'una història per explicar. I recordo com vam tornar de la seva festa d'aniversari de casa el Pau Riba, amb l'Escoffet, i ens vam perdre intentant entrar a Barcelona en cotxe. Un laberint de nervis i somriures. I tot queda com un somni, com una altra vida mig oculta, remota i present alhora. Ai!

Fa dies que retrobo papers de fa uns anys, testimonis d'altres èpoques que s'han fet antigues en pocs anys. M'he retrobat amb algunes de les exposicions que per a mi han estat importants. En primer lloc, "Avantguardes a Catalunya", que es va fer a La Pedrera de juliol a setembre del 1992. L'any següent va ser el del centenari de Joan Miró a la seva Fundació. Em recordo paralitzat davant del tríptic Blau, immers en els colors, després d'haver vist La Masia i haver passat per totes les èpoques del pintor. Aquell mateix vaig descobrir a Madrid una mostra sobre Antonio López que vaig arribar a visitar dues vegades que vaig poder ser a la ciutat. Recordo molt la "Nevera de hielo", "Lavabo y espejo" i "Gran Vía", i també uns impressionants dibuixos incomplers. La tardor següent va ser a la tardor, una de J.M.W. Turner al Centre Cultural de la Fundació La Caixa, al Palau Macaya, amb aquells paisatges en runes i unes tempestes i incendis apassionants, a prop de l'impressionisme.
La primavera següent he trobat el díptic de l'exposició de Robert Mapplethorpe a la Fundació Joan Miró, unes fotos tan plàstiques. No he trobat rastre del 1995, ara de cop és com si no hagués existit. Però deurien passar moltes coses. Fins a l'exposició de William Blake al Palau Macaya, amb els gravats que ja m'havien impressionat a tercer de BUP. La poesia de Blake em va portar després algun poema i alguna cançó, i més tard em va portar a la pel·lícula "Dead man" del Jim Jarmusch. Al setembre del 96, a la Fundació Miró van fer l'exposició d'Andy Warhol, i en especial recordo una sala amb uns grans globus platejats -o no?-, una idea que més endevant vaig retrobar a una exposició a Tolosa de Llenguadoc. Warhol i els seus cinquanta segons de publicitat també van trobar lloc en un poema que vaig titular "Andy", que ara trobo, com a mínim, molt curiós.
Troballes.

Escric amb sang sobre la sang dels altres, i l'esforç no em permet fer servir les meves paraules. Sembla molt transcendent, però és el dia a dia, el silenci concentrat, la lletra lenta i dolorosa, el cansament perdut i la troballa, la ferralla, roent, com un somriure.

Dins el repertori clàssic de contes, en tinc dos de preferits: el molinet de la sal i l'aneguet lleig. El primer no és dels més coneguts, però n'hi ha unes quantes versions que sempre acaben amb el molinet enfonsat al fons del mar i el germà gran sense saber la paraula màgica per fer-lo aturar... Per això l'aigua és salada. Suposo que em sentia identificat per la bondat del germà petit, i per com perd el seu molinet però no se'ns explica que per a ell fos cap tragèdia: la vida segueix i continuarà sent un pescador relativament humil. I l'avar, en canvi, té la seva merescuda recompensa naufragant i ofegant-se al vaixell inundat de sal.
Sobre l'aneguet lleig, la cosa potser té algun vessant psicoanalític, i em sento sovint aquell que és apartat, que se sent lleig, diferent, poc estimat, desestimat, allunyat, i alhora alguna cosa em diu que no, que el cigne serà reconegut un moment o un altre, tot obeeix a un pla previ del destí.
Estranya fortuna. Però la vida no és cap conte, i ja sé que no sóc cap ànec, ni cap cigne, només un simple signe que intenta formar alguna paraula per fer sintagma i anar a l'aventura dels significats i la sintaxi.

Dies de plorera pels deu anys de la mort ofegada del Jeff Buckley. No puc evitar que em rodolin per les galtes les llàgrimes quan l'escolto. No sé perquè. On érem llavors i on som ara? És com si corregués en cercles, donant voltes sobre mi mateix, sobre els eixos que no es toquen ni es miren ni hi són però sí que ha d'haver-hi una cosa o altra de real, era tan real, l'esgarrifança, l'esgarip, l'enciam mateix que vam compartir! Tan real l'abraçada aquell primer cop que et vaig veure i -potser anys després- et vaig dir t'estimo un cop i un altre fins ara. No em vull morir ofegat ni amb una galta paralitzada per la sal ni amb un ull que no es tanca.

Recordeu Nirvana? He vist un documental sobre el "Nervermind" i se m'ha posat la pell de gallina. Els anys posteriors, i abans de la mort de Kurt Cobain, tothom parlava de la generació X i de si això i allò, si tot ha canviat o no... Vist en perspectiva, ni una cosa ni l'altra: tot és igual, però diferent.
Com a mínim a la meva petita realitat, les samarretes només es portaven a l'estiu o per fer esport, i els cabells o llargs o curts. Amb el suposat grunge va començar una hibridació de models que perdura fins avui: no cal ser hippy ni yuppy ni heavy ni punk... es pot ser una mica de tot. La principal diferència potser era que abans o s'era alguna cosa o no s'era res, avui potser ho pots ser tot alhora. Parlo sense pensar, reflexiono sense reflexió: refracciono?
Nirvana feien cançons pop, però amb uns arranjaments rockers.
En el seu moment la premsa va exagerar el seu paper, però tanmateix: tot ha canviat. La música derivada del rock encara era adolescent, avui ja comença a ser madura: hi ha artistes que han envellit, n'hi ha que segueixen i que no, hi ha antics fanàtics integristes d'una música que han deixat d'escoltar res més que el brogit diürn del trànsit, hi ha un món diferents amb totes les diferències del món.
I sí, nosaltres també hem canviat en aquests anys.

Hi ha el sentiment d'orfenesa, de pèrdua.
M'he passat la vida rebent copets a l'esquena, felicitacions genèriques, reconeixements i tot, però a l'hora de la veritat ningú s'ha dignat mai a moure un dit per mi. No sé si creuen que si no faig és perquè no vull o per pura hipocresia, o potser perquè simplement no valc. Però entremig se senten veus que et diuen que si ho fas molt bé, que si esclar el món és tan complex, que si ja hi arribaràs, que si això i allò... I jo amb un pam de nas cada vegada que em passen pel davant, perquè la història és que en realitat sempre em passen al davant.
I quan em passen al davant, els que per mi no havien fet res fan festes al nouvingut, i a sobre jo hi poso bona cara, cornut i pago el beure i el menjar. Sí, esclar, és que tothom té dret a buscar-se-la com pot, oi? Ja n'estic fins als collons.
Com deia aquell que vaig ser jo: el món és ple de fills de puta i de tant en tant cal repetir-ho. El món és ple de fills de puta que creuen que el món és seu.

I què haig de fer, començar a trepitjar caps que és al que sempre m'he negat? Ser infidel a tort i a dret (i no, no parlo de la vida de parella), fals, hipòcrita i llepaculs? Dic que no en sé, però és que no en vull saber.
De veritat, que hi ha dies que dimitiria de la vida i tot i esperaria que passés una desgràcia com més gran millor.

Com pot ser que tan sovint la nostra vida digui tan poc de nosaltres?

Els somnis de grandesa s'esvaeixen, s'evaporen però no en queda sal. Només alguna engruna despistada, en forma de lletra que no s'oblida. Potser l'essència del temps és que el temps no existeix.

“A voltes, en llevar-se, l’home sol” (Josep Palau i Fabre)

Totes les finestres són obertes i amb llum. Són les sis del matí. No hi ha ningú. No se sent ni un cotxe. Ni una ànima. Els arbres segueixen respirant mentre a poc a poc, a mesura que apareix el sol enteranyinat, com amb sordina, van pujant també els decibels i comença a haver-hi brogit de trànsit.

Miro el carrer. Res.

Ara veig el rodamón que viu al peu de l’aparador de la botiga de roba. Es mou i, darrere els cartrons, grinyola de fred. Es lleva. Se’n va. No tornaré a veure’l fins al vespre, segurament.

Són les set i, encara que sembli tan d’hora, arriba el dependent del lloc aquest on pots llogar un ordinador, fer fotocòpies i imprimir-hi papers. Obre l’establiment, encén els fluorescents. D’aquí a una estona estarà ple de gent.

Obro els ulls. Bon dia.

El senyor Joan apaga el motor del cotxe, surt a fora i es posa l'abric. Ha deixat el vehicle al bell mig del carrer, entre les desenes de milers de conductors aturats en una fila interminable. Comença a caminar, i en aquell moment s'adona que s'ha deixat el telèfon. Les mans li suen i el cor s'accelera, però es decideix a no anar enrere. No pot tornar.
Segueix sentint els clàxons, però no el fereixen si no els escolta. Creu que ningú no el veu perquè ningú no sap el seu nom. Fa fred. Li sembla que sona un mòbil. Podria ser el seu, però ja s'ha determinat que ja mai no serà el seu. Tremola una mica, però posa un peu i després l'altre, i avança més de pressa que la resta de conductor, que no condueixen.
Ara es posa a ploure, i plora, de l'única manera que pot ser. Una mica més tard, són flocs de neu els que cauen, però ell no pot nevar: no en sap. Gemega, tot i que no cau a terra perquè necessita continuar. I ho fa.

Per cert: ja fa un mes -aprox.- que no em mossego les ungles. Un dia d'aquests m'hi posaré i us explicaré per què és tan important. El problema és que ho redactat tantes vegades mentalment que és com si ja ho hagués reescrit milions de cops de falç, i no.

Un dia el Jesús Lizano em va preguntar si tenia gaire vida interior. No sé què li vaig respondre.
Però em passo el dia parlant-me, escrivint-me preguntes i respostes i paraulejant un món silenciós mentre crec que en realitat es pot sentir sense mots.
Però el neguit, la tortura del tremolor i de les imaginàries cartes escrites, les telefonades en somnis i les hores insomnes em persegueixen. I em fan mal unes quantes parts del cos.
Sempre em queixo, ja ho sé, però és només un altre dels meus tocs naif, una més de les meves tonteries.
Podria al·legar que no tinc quasi amics, que passo sol tot el dia, que sóc imbècil, que si l'educació, que si el govern... però no. Passa que el passat sempre és perillós, i com deia aquell, ara ve nadal, i farem veure que som galls, a veure si tenim sort... i ens maten.

Quan era petit, els meus pares em posaven un líquid amarg als dits per intentar que no em mossegués les ungles. No cal dir que no va funcionar mai.
Més tard, va haver alguns anys que vaig aconseguir deixar de rosegar-les, però ara ja en fa uns cinc que hi vaig tornar, i cada vegada amb més intensitat, amb un ímpetu inconscient que em maltracta. No puc més. Els mossecs es retroalimenten. Em couen els dits, com agulles clavades a les puntes, em xisclen.
Aquesta tarda he anat a una farmàcia i he preguntat si tenien líquids d'aquests. M'han donat "morde-x" i la veritat és que el nom i l'envàs semblen mata-rates! Encara no he gosat. Em sembla que m'agradava llepar-me els dits amargs, perquè era encara més retorçat, més agosarat, era un repte aconseguit. Un malefici que intento trencar, com tants d'altres.

El dolor marxa un moment

i puc respirar.

Estic a punt de plorar.

Se me n’ha anat mitja vida.

Fujo amb el cor trencat

pel desamor de Déu.

Duc a dins un riu d’emocions,

una mar tèbia i gèlida i impura

i seca. I hi duc tempestes.

(De Febre amb gel. Esgarips)

He comès milions d'errors, però encara puc cometre'n més, per sort...

No. Encara hi sóc. Callo perquè potser tinc alguna cosa a dir. El valor de la paraula no es manifesta en ella mateixa, sinó en la seva absència, en el silenci, on he escrit totes aquestes pàgines que pots imaginar (i potser així seran millors).

Viatjar és com fer vacances d'un mateix. Però jo m'he quedat aquí dins, encara que no m'hagueu vist gaire.

Tinc ganes de sortir, però no sé si n'estic preparat, ni si tinc por de saber-ho, o d'estar-n'ho. O d'apostrofar-me una mica més encara. Guionitzar-me, tal volta. Per canviar de registre, ho dic. Cada dia que passa oblido més quin mot va darrera quin, al costat de què, entre parèntesis tallants. I avui, finalment, he pogut menjar unes carxofes com déu mana. Ja era hora!
Au, va, somriu una mica!

Com sentir-te quan t'adones que fa nou anys que juguen amb tu? Tinc la cara d'idiota, el cos d'idiota, el cervell d'idiota, les ungles no les tinc d'idiota perquè no en tinc.
Suposo que fa nou anys que vaig equivocar-me quan vaig fer la meva elecció. No ho suposo, no, potser fins i tot ho sé i tot tot.
Jo sabia que havia de viatjar, agafar la maleta i fotre el camp, però no sé per quins set sous se'm va ficar al cap la idea que estava molt lligat a la terra, a la gent, aquí. Però vaig equivocar-me.
He estat nou anys castigat. I ara ho sé, i ara me n'adono, i encara no sé per què.
Si hagués marxat...
en tot cas, seria un altre.

Però ara em deuen nou anys de la meva vida. Són molts anys.

Em sento humiliat, com si se m'haguessin pixat a sobre sense ni l'excitació d'una pluja daurada i encara els hagi de donar les gràcies.

Hi ha dies, però, mesos i anys. I moments que no sé si hi sóc del tot. El vertigen. És la vida, suposo. L'anar amunt i avall sense moure'ns, sense moure'm. La repetició dels itineraris desconeguts, també, i el futur, que tan s'obre com es tanca.
Tan difícil és treure'n l'aigua clara, trobar cap certesa, exprimir la paraula primigènia i sentir-se a casa?
Tenir, potser casa?

Encara que de vegades no ho sembli, encara existeixo.

Il·lusions d’èxtasi

Francesc Bombí-Vilaseca

1

Començar. Sempre és difícil, començar.

Començar amb una idea.

Començar sense res.

Partim de zero.

Patim nostàlgia del futur, és això, el futur. Un passat posposat on hi passen coses.

Compto fins a deu:

un

dos

tres

quatre

cinc

sis

set

vuit

nou

deu.

Què ha passat?

Com un truc de màgia,

tothom ho sap.

2

[Se senten plors de criatura, potser acabada de néixer.]

Au, ja és aquí, ja ha arribat!

I ara, què?

Com es dirà?

És nen o nena?

Què serà, quan serà gran?

Què voldrà ser, quan serà gran?

Quan sigui gran, què haurà volgut ser?

...

Serà –pausa tensa- feliç?

3

Tinc el compte corrent

en números vermells.

Deu ser la joventut,

aquella llavor del futur, diuen.

Ara no sé a qui hauria de culpar.

Però demà tampoc no em llevaré

d’hora per anar a cap fàbrica.

4

Com escriure el balanceig

que em mous a l’ànima

entre somriure i somriure?

5

[S’encén un televisor.]

Clic.

[...]

Diuen que hi diuen coses,

però també diuen moltes mentides.

[...]

Mots encreuats

o

crucigrames?

6

Tanca els ulls.

Escolta’m.

Extasia’t amb mi

i extasia’m.

Digues,

com dius que et dius?

7

M’agradaria que m’entenguessis.

M’agradaria que

m’intentessis entendre.

Necessito veure’t

i dir-te

moltes coses.

M’agradaria tant

que existissis...

8

D’aquí a dos mesos, o tres,

viurem en una casa

tres vegades, o quatre, més gran, i

serem quatre cops, o cinc,

més feliços.

Tindrem un piano

amb moltes tecles,

blanques i negres.

9

És tan fàcil viure d’il·lusions

com difícil arribar a l’èxtasi.

Els miratges ens donen alè,

ens són pastanagues,

pentagrames, símbols,

llegendes, mites

esclaus de nosaltres mateixos.

Vull desenvolupar l’emoció.

10

Si tots els ocells del món

sabessin parlar,

qui volaria?

Qui deixaria cada dia el seu país

qui deixaria cada dia casa seva

per trobar què?

11

Prefereixo una veu que parli

o uns mots que cantin?

Demano que em portin

allà on no he estat

mai abans,

un refugi intrèpid,

la protecció temerària

que ho diu tot.

12

Sobre una onada

naveguem i descarreguem

en terra humida i fosca

l’escuma que ens uneix.

13

Quants dies ens queden,

de sol ardent?

El sol ho arrasa tot,

no en deixarà res, de nosaltres.

I què deixarem nosaltres?

A força d’equivocar-nos

potser farem alguna cosa de profit.

14

i

Sí que sé que sóc, però no en trec suc, del sac. Però qui sóc?
Dit això, caldria puntualitzar moltes coses.
Donarem voltes i tornarem a enfrontar-nos contra els mateixos prejudicis i els seus contraris. La frontera, la línia que uneix i que separa, el debat estèril que pretén donar forma a allò que ja en té o que, precisament no. Ni forma ni nom, totes tres coses. La cosa del nom, en efecte. M'afecta, allò que va passar ahir. I abans d'ahir, i l'altre.

Sovint, en comptes de pensar, escric. No com ara, que pico sobre el teclat, sinó que paraula rera paraula el que passa pel meu cervell és allò que sintàcticament hauria de dir, amb la forma -pensada, però- amb què ho hauria de dir.
Però ara no escric ni penso. Sóc al llit, al teu costat, i dormo. I somnio que et lleves abans que jo i que intentes despertar-me. I em desperto per adonar-me del somni. I torno a adormir-me i a tenir el mateix somni. I el desperto i em llevo i sóc jo qui t'ha de despertar. Però ja no somniem sinó amb els ulls oberts.
La realitat em fuig entre els dits i sé que tot el que he dit s'ha escolat per entre les clavegueres del no res. És com si la fos tot fum, o tot aigua evaporada, densa, que ho amara tot. Però és com si no fos. Divago per dir que no crec que res del que hagi dit pervisqui. I em pregunto per què. Suposo que una vegada i una altra vegada he tornat a aquell punt d'inici, del temps circular que sempre avança cap endins, que es fagocita, que es fa carn sense ossos per dir-nos que el que importa no és el que sabem, sinó el que som, el que sentim, el que el que
Agafo d'ací d'allà recursos i maldestre no sé què fer-ne. Em miro davant de l'abisme, sobre l'escenari: tornaré a dir una vegada més allò de sempre? I si no, què? Ara ve una lletania de lamentacions, però com que cada lector-o oient- pot endevinar les seves pròpies, que se les faci a si mateix com
com si
com si no
o sí.

I mantenir l'alteritat, a qualsevol preu ser.

De vegades penso.

Vaig ser un nen solitari que sovint jugava sol. Mentida, jugava amb tot el que tenia al voltant. Tinc pocs records de quan era petit, i moltes vegades dubto si són reals o inventats. No ho sé.

Com dir l'èpica de la poesia, la lluita per la construcció d'un món?

Escric quatre paraules i n'esborro sis. Perquè no sé com aconseguir, com assolir l'objecte sintàctic que necessita la frase sense passar per totes les passes que ja han estat trepitjades. Ni tan sols si és o no és necessari. I em trenco el cap rumiant, fent picar els dits, bategant, tremolant però quan estic més preparat és quan tinc menys a dir. Llavors encara em repta l'objectivitat: descriure el món. Són les quatre de la matinada i sóc assegut a l'estudi, treballant. I en comptes de fer-ho, sóc aquí, escrivint i donant-me cops contra la nit.
Tot em semblen tòpics, ara. Totes les paraules han estat ja combinades. Però jo els dono un nom, o faig veure que ho intento. O més val que calli, fins a demà, només.
Però m'agradaria ser agraït i no oblidar-me la dièresi, almenys, ni el somriure.

Encenc el món

Encenc el món i estiro la corda, intentant que no es trenqui. Una bronquitis aguda ens ha atacat a tots, i hem sentit bordar massa. Però l’esperança concentrada ens il·lumina i ens fa humans, ens fa amants, ens fa animals, i ens fa. No, no sé si sóc qui sóc, però tampoc no puc pas ser cap altre.
Sóc.
I de vegades dic poc més que obvietats i tonteries, ho sé, però ho comparteixo amb tu, i això ja guanya una mica d’importància, si més no per a mi. Poso força esperança en cada paraula, perquè necessito que esdevinguin una altra cosa i realitzin el món, ple de detalls inesgotables.
De vegades, a més, fins i tot faig les paus amb mi mateix i amb els meus dimonis.

Sóc realment qui crec que sóc?

M'he passat la vida desescrivint-me, desteixint el que sóc, oblidant el que haig d'escriure per intentar evitar el dolor de la veritat. Però al darrera del dolor, en la veritat, hi ha també la vida, i potser va sent hora d'apropar-se.
Gràcies a tu hi vaig, a poc a poc però a peu ferm.
Sortint cap a la llum o cap al migdia sense esma ni concerts desemparats. Sobren watts, encara?
Massa mística domèstica? Massa de tot, menys del que has de trobar.

Expansió.
Esblaimat.
L'èxtasi d'agombolar una idea, donar-s'hi i no retreure l'encant.
Pensar en infinitiu, en l'infinit.
L'abundància -de vegades- de la línia recta, el traç segur, el pensament tranquil.
Massa obvi, fins i tot. Massa davant mateix dels nassos.
Però qui si no jo es pot veure bé la punta del nas?

Esbandit,
exclòs.

El menyspreu. Total i absolut, continu. El dolor intern, sagnant, que no tanca mai la ferida, només l'oblida una estona incandescent. El no ser res, el no existir, el tots els altres però tu no. Com si fessis pudor. I després tots et fan la cort, però mai et reconeixeran una mínima dignitat. Es fan els ofesos, si de cas, et fan sentir culpable dels seus errors, de les seves pròpies incapacitats. Ets un escrombriaire que treballa gratis, un sense sou. I prou.

De vegades somnio que escric en aquest bloc. No sé què escric, però hi surten lletres, línies, frases, paraules, i hores després de llevar-me encenc l'ordinador i miro de recordar si era un somni o no, i llavors, aquí al davant, tot segueix en blanc. El somni no ha escrit res que jo sàpiga. Però sí que m'ha inscrit per dins aquell alè que no sé que duc a dins. I en el moment més inesperat, és aquell record el que m'impulsa a dir alguns mots tan fora de context, aparentment. Tot segueix un pla, però ningú no el sap. I també és per això que sempre em repeteixo. O sí.

No sé exactament per què aquesta dèria de perdre el temps. En blanc, com si tingués tantes i tantes pàgines per escriure. No hi ha pàgines, hi ha un univers.
Com en hipnosi. I et busco encara en tots els racons.

El destí ens mena a destinacions sovint errònies. Ara mateix, penso.
I després d'estar una estona ben bona donant voltes als versos que sentia i que no eren meus, he trobat el seu origen, i se'm revela la intensitat de la deu. El principi mutable de les coses.
Remenem, a veure si surten bones cartes.

Quines idees tindré ara, si la llum del sol m'encega?
Quins nous invents cercaré, mar enllà, a les palpentes?
Fins quan navegaré amb el cor a la mà, fins que se'm caiguin totes les ungles?
Quan trobaré la clau que em lliga al port de ma companya?
On podré apaivagar la coiïssor, el llampec de l'amor que em travessa?
Per què i per què?
Eh?!

Esmozar d'aniversari

No tinc res a casa. Surto al bar. Hi trobo gent. Adolescents de l'escola del costat. No sé si encara els tinc enveja. Em prenc un croissant de xocolata i un cafè, i un segon cafè. Ha passat tant de temps. Han passat tantes coses. Tot tan dens i tan confús. Tot remot. Se m'escapen les llàgrimes a contracor, a contrapeu i a contravent. Pateixo d'atacs de nostàlgia i melangia. Sóc incurable. Tinc una certa por, petita por, fins i tot bonica por. Fins i tot tinc una mica de memòria, un tros de mi mateix que m'assetja, m'insulta i no em perd la petja pròpia, intenta caçar-me i evito les respostes.
I escolto el temps com passa.

Voleu dir, que realment val la pena que tothom s'esforci tant a fer-me patir tant?
A fer-me tastar el dolor?
A exhaurir-me?

D'aquí a pocs dies faré trenta anys. Fins ara no m'he adonat que no en tornaré a tenir menys mai més. No en podré tenir ja ni vint ni deu ni setze ni vint-i-set. I no sé encara ni on sóc ni on vaig i contradic un per un tots els poemes.

Davant del gruix del temps, a l'esquena del vent. Fa temps que no viatjo amb la cadència del tren, acompassat amb els arbres que passen i l'horitzó estàtic. El viatge sempre desafia el temps i l'espai, una identitat sense paraula.
Una queixa amagada, indefensa, contra l'univers i la fama, i els intents per recuperar un passat que no existeix, que no hi és que no caduca que cavalca carretera i pols enllà.
La gran síl·laba ens il·lumina.

L'invasió fa temps que ha deixat d'ésser subtil.
És més aviat muda, però ferma. I cada cop en quedem menys.
Tens alguna molla de pa perduda per alguna butxaca?
Aquestes paraules podrien esdevenir símbol, però són paraules.
Espero que no semblin massa pretencioses, ni ser-ho.
Però no sé deixar de banda l'ambició ni la il·lusió, fins i tot la fe.

En realitat, no vaig saber que tenia enemics fins que em vaig trobar enmig de la pluja, i me'n queien de tot arreu, no podia veure-les venir ni anar ni del dret ni a través ni res.
En la ficció, tot era una mica més violent, encara.
.

ÉS dolorós quan fins i tot et roben els amics.
Quan ja no saps si cal o no contar-los
o si és millor arrencar-te els dits d'una mà i mitja.

Sempre quedarà la runa. La possibilitat de deixar-te engolir
per la cendra i el record.
La parpella oberta i un desig.

I
potser

una melodia oberta.

Plouen espelmes i em pregunto em

Encenc els cercles vermells, estels, encens. T'entenc.
M'he acostumat a ser de tantes maneres que ja no sé com sóc, ni tan sols com haig de ser, ni tan sols com vull ser, ni tan sols com voleu que siga.
Saber que sóc com sóc no és cap resposta: ni tan sols interrogant.

M'heu acusat de tantes coses que no he fet, i he fet tantes coses de què no m'heu acusat...!

I encara tinc aquell persistent sentiment que em repeteixo, que em reconstrueixo sempre de la mateixa manera, amb un pla sense plànol, amb una estructura diversament idèntica partint del caos.
Encara tinc clares algunes prioritats. (encara no sé tantes coses. Encara encara encara ara.)

Estic cansat. Massa maldecaps, incandescències. El món és estrident.
Sil·labejo el món, com la síndria.

Us asseguro que el somni anterior és real. No real no perquè és escrit, però s'assembla una mica, en tot cas, al meu, o al record del meu. Hi ha moltes sensacions que no hi són, però, al relat, i per això segur que em queda coix. És aquest matí de superson, que sense motiu aparent no m'ha deixat llevar-me i m'ha mantingut al sofà somniant. Abans havia dormit al llit, però en llevar-me un cop he canviat d'escena. Ja hi ha hagut un primer somni, abans, que s'encaballava amb la realitat. Us asseguro que no he tornat a beure, però sí en el somni, on sortia amb els amics i no sé perquè bevia, i a ells no els agradava però no es veien amb cor de fer res per impedir-ho, no sé per què ni ho puc entendre.

I em llevava el dia següent, al sofà, sense saber ben bé res del dia anterior amb una ressaca descomunal que s'assembla al mal de cap o migraña que fa dies que arrossego. I jo al sofà en la realitat i en el somni, i m'he despertat algun cop, no sé en quin dels dos plans. I m'he sentit tan i tan malament, i no podia llevar-me en cap sentit, i ho intentava, i la culpa era allà i la podia tocar. Potser en el pla que més s'acosta a la realitat no era culpa sinó només dolor, és el canvi de la ressaca a la migranya, però en el territori del sofà això no podia veure-ho clar, i ara encara amb prou feines. Era realment reviure el passat, sí, ara que fa més de tres anys que vaig deixar de beure i vaig començar a veure-hi una mica clar. Ara que fa més de tres anys que et vaig conéixer.
El somni de la muntanya i la carretera, em sembla que s'ha d'inscriure dins el somni de la ressaca, perquè hi havia un fort sentiment de culpa, i jo era una mena de vagabund, un pocapena, un fracassat, i aquell sentiment de fer llàstima a tothom i intentar fer veure que tot va bé i ets tan fort, i quan tot es dilueix i ets tan a prop del plor que tot et mortifica i et fa mal. A punt de fer trenta anys deixo enrera un passat i algunes coses més. I això és també el somni, agafar fort amb les mans la propera corba.

Havíem pujat a dalt de la muntanya, a 14 quilòmetres de montmeló, tots, família, amics, qui fos, de fet a dalt vam trobar-hi també més gent. Vam fer l'acte, que no puc saber quin és, i vam començar a tornar al poble, caminant. Jo anava tot just darrera el meu germà i la seva dona, i recordo que vaig veure perfectament el cartell que deia "Montmeló: 14", i una fletxa.

De cop, però, vaig perdre'ls tots de vista. Vaig accelerar el pas, però tothom qui trobava m'era desconegut. Vaig veure una casa, hi vaig entrar. Era com un palau en desús, abandonat, no sé com descriure'l, una barreja entre el palau de la música, la casa de les bruixes i els passadissos de l'escola. Vaig trobar-hi un home, vestit i actuant com una mena de majordom, a qui vaig preguntar el camí, i ell sense sorprendre's gens ni mica de trobar-me allí, me'l va indicar com si fos d'allò més fàcil, o com si perdre's fos d'allò més difícil.

Vaig sortir, vaig tornar a agafar el camí -que, dit sigui de passada: a aquestes alçades i hores no s'assemblava gens ni al que feia poc havia passat ni a aquell que havia fet i refet tantes altres vegades a la vida-, i vaig fer una passa rera l'altra. Van passar hores i més hores, i allò semblava una broma de mal gust, jo tornant a casa pel camí més curt, que ja semblava el Grand Canyon de Colorado, tan ample i tan buit.

Finalment vaig arribar a un poble que naturalment no era el meu. Em sonava, però no podia recordar-ne el nom. Vaig veure gent en una mena de parada de mercat sense mercat, i m'hi vaig apropar. L'home de la parada, força jove i d'aspecte sudamericà -ja he dit que el camí semblava el Grand Canyon...- em va somriure, i una dona va venir per darrera i li vaig preguntar quin era el camí per tornar a casa. Em va mirar, ara sí, sorpresa, i em va dir que era força lluny, però que coneixia una drecera. No vaig entendre res, però em feia cosa demanar-li que ho repetís. Em va portar a un lloc on hi havia una capsa grossa, amb una petita obertura, com si fos una rentadora i em va dir: "Entra-hi i espera a dins". "Però com hi entraré, si no hi cabo?", vaig pensar, i vaig posar el cap al forat i resulta que ja era a dins. Vaig esperar una estona, impressionat, sorprès, espantat, també. I si volien vendre'm com a esclau? O com a carn per a estofat? O com a home orquestra? O com a pollastre desplomat? O com a bèstia de fira? Els decebria, segur.

Vaig notar que allò es movia, com si anès en cotxe o alguna cosa semblant amb rodes.
Només vaig parpellejar, i em vaig trobar de cop -oh, màgia!- dins una furgoneta al costat de l'home de la parada, que em mirava divertit. Efectivament m'estava portant a casa, conduint per la muntanya, per uns camins que jo no havia vist mai. Allò no eren carreteres, amb prou feines camins de cabra. Però ell conduïa com si res, ara a la dreta ara a l'esquerra, i somreia. Jo li vaig dir que no m'agradava gens conduir per la muntanya, que em feia por caure a cada corba. Va riure. Ara anava més depressa, però seguia impassible amb la mirada posada al camí de pedrotes, com un xofer professional adaptat al medi. Potser sí que era traficant, però de què? de somnis?

Després de molta estona, vam arribar exactament davant del cartell que jo havia vist, l'inici dels problemes. Es va aturar. Em vaig espantar. Ja em veia de nou perdent-me, de nou a la casa, de nou no ho sé, al poble estranyament conegut, la rentadora, la furgo, les corbes de la muntanya, el bucle. "No pateixis, que te'n sortiràs molt bé -digué en castellà sudamericà-. Només has d'anar per allà, i quan vegis aquella corba tan ampla d'allà, l'agafes fort, amb les mans, i sabràs on ets, i qui i on has d'anar". Em vaig emocionar.

"Com et dius", di vaig dir. "Narración". "I la teva dona?". "No diguis que és la meva dona, no ho ha de saber ningú. És el problema de venir de fora", va respondre. "D'acord, doncs la teva companya, com se diu?". "Tampoc hem de dir que som parella ni res, encara que tothom ho sàpiga!". Jo estava francament impressionat. "Es diu Hivazz". "Com?" "Sí, Hivazz, HIja del que Votó A ZZ". Ho vaig trobar realment estrany, que m'ho volgués fer empassar... Li vaig dir que podria escriure'n un article al diari de tot plegat, sense dir res del nexe sentimental entre ells dos, és clar. Vaig oferir-li la mà com a comiat, i em va abraçar, no sé si com un pare o com un amic. Ens vam dir adéu, i vaig encarar el camí. Tot va anar bé, i vaig agafar el camí correcte, que era el mateix que abans, però ara menava al lloc adequat.

Ara ja sé que el recurs està molt tocat, però haig de fer constar que és rigorosament i estranyament cert: em vaig despertar.

Necessito massa més paraules. I l'impuls, i l'alè.
He perdut el vocabulari i obro el diccionari, amb la pell encetada, vinclada la carn, sense gaire gràcia, més aviat feixugament maldestre, matusser, encara malapte i desmanyotat. Malgirbat, malgrat tot. Ara estornudo.

El mal de cap, la gana, l'òxid i l'esforç de caminar drets. Una mirada que no hi és.

M'agradaria sentir la teva veu aquesta nit de soledat còsmica.
A cada passa de pluja hi ha el teu rastre
i el vent que se m'emporta.
I la mà que diu adéu per retrobar-te.

Ho dic o no ho dic? El misteri d'intentar escoltar l'aigua s'escola.

Van trucar a la porta i els van dir que era tancada.
Algú la va voler esbotzar, però no va haver-hi manera. Era ben ferma.
Un cordill i un nus. Una dona calba tus sense inspirar-se en cap tema musical.
Una cascada de semifuses que s'arremolinen, inquietes, un moment abans de començar a frenar-se per dir-ho a poc a poc. Amb la tristesa d'abans de marxar.
Amb la joia i la fruïció. Hem comprat pomes i taronges, una altra vegada.
Tinc els dies comptats, però són molts i n'he perdut precisament el compte.

Sovint parlem com perquè sí del passar el llindar de la realitat, de quan se'ns escapa hipotèticament de les mans. I no sabem de què parlem. I sempre aquella por, tant i tant propera.
Podem seguir creient que la lucidesa té un preu, i no deixarà de ser cert ni ho serà més. Però, per favor, que no em toqui a mi, que ja ploro ara.
Que no em toqui a mi, que vull poder escollir qui m'acompanyi en la tenebra.
Que no em toqui a mi, que vull conservar el poder d'equivocar-me sempre.
Que no em toqui a mi, que sóc massa fràgil encara.
Que no em toqui a mi, que he sotjat de massa a prop l'abisme, i en sóc lluny.
Que no em toqui a mi, perquè t'estimo.
Que no em toqui a mi, perquè m'estimo.
Que no em toqui a mi, com un prec convertit en rosari, en mantra, en aurora.
Que no em toqui a mi, perquè ja m'he intentat treure de sobre tots els números de tants i tants sorteigs.
Que no em toqui a mi, i que jo sigui tots.

I encara que em creixin les orelles -de tant en tant a poc a poc-
intentaré escoltar el plor lleuger del gat selvatge.

Potser ens vestirem i anirem a comprar enciams i tomàquets.

Em poso les ulleres i reflecteixo la llum contra el mirall.
Tothom ens mira però fan veure que s'han arrencat els ulls.
Xiulo a favor de l'aire.
Tinc el món en contra.
Podria obrir la finestra i saltar.
Podria obrir les ales i volar.
Podries obrir els ulls i mirar.
Estructura bàsica.
Ideologia.
I encara em creixen les orelles -de tant en tant a poc a poc-
de tant intentar escoltar el plor lleuger del gat selvatge.

Aquesta tarda, a primera hora, el malestar m'ha pujat fins a la nàusea per la columna vertebral, m'ha trencat unes quantes vèrtebres i m'ha dit que alguna cosa haurà de canviar a partir d'ara.
Tinc, però, la sensació que en un moment o altre
no
potser en un lloc o un altre
no


No ho sé, és allò de l'intangible que potser algun cop hem dit. Desxifrarem algun dia els impulsos elèctrics que ens indiquen quin camí hem d'escollir?
Alhora: l'encertarem algun dia, el camí?
Ja he passat les febres dos cops aquest hivern, però la calor m'ha tornat a pujar per tot el cos, i no sé -sí, ja ho he dit no sé quants cops- què significa.
Estar estabornit, amb el cap anestesiat, no com si tinguéssim cap amic borni, sinó d'una manera diferent, a les antípodes de les desestructuracions, passat el llindar esquerre de la llàgrima que lluita per no caure, que potser no hi és, al voltant de les idees que s'acompassen i s'acumulen a l'entrada i a la sortida de tot i es disposen en paraules que tenen un únic significat en forma de riure i de ritme, i per això no són en absolut tingudes en compte per ningú, tret, potser, fins i tot, i encara ara no sé si m'atreveixo a dir-ho del tot o no o a desdir-ho, de tu.
Hi ha hagut, ha existit, també, un moment amable, amb pronoms i massa adverbis. Sovint m'oblido de l'essència, i em deixo portar gratuïtament pel ritme -torno a dir, torno a repetir- del tecleig, del teclat, dels dits, del xoc d'una paraula contra sobre a través de costat de a l'altre i altres totes juntes i o separades, són una estructura pluricel·lular complexa però no arriben a ser un animal del tot, ni tan sols un petit objecte ni insecte. És una altra cosa, aquest fil de veu que no m'escolta ni vol escoltar-me però que alhora és tot desig de sentir, tot deler de dir, uns paràmetres que no es poden mesurar en cap algoritme. I totes les arrels es creuen i a cor formen acords alhora majors i menors, però lluny -o era a prop?- de la complexitat dels altres acords aquells que no aconsegueixo entendre massa, no només setenes i sisenes o novenes, sinó sobretot disminuits i augmentats, molts d'ells amb una terminologia molt diferent del seu so. El significat és l'un i l'altre. Per variar.

Per variar, caminar. L'alè. L'amor. La disbauxa i la febrada esmorteïda. El menysteniment forçat a que hem estat sotsmesos. Tantes i tantes mentides llunyanes.

Sempre he semblat allò que no sóc. Això, que podria semblar banal, fatu, fins i tot, ha esdevingut una gran fatalitat: són moltes les accions que n'han estat conseqüència.
El problema és gros.
De vegades, he arribat a identificar-me amb aquesta projecció de la meva persona i creure que sóc jo. No sé com definir-ho. No sé per on començar. No hi ha principi. Em fa vergonya. He recobert el meu jo de tantes paraules que ja no sé on és, quina és la màscara primera que haig de treure. A cara descoberta.
Podria dir qui sóc, què faig, per què, però en realitat això no té res a veure amb aquest desenfocament. Es tracta de dir quin és el nucli que amago i que no sé. Es tracta de ser.
Porto quasi trenta anys aprenent a amagar-me, i n'he après molt. He passat quasi trenta anys descobrint els replecs de l'altre que sóc, dels altres, dels tus i dels ells, i dels nosaltres, i el meu jo, que tothom considera inequívoc, m'ha portat a situacions indesxifrables. No me'n desdic pas.
Només hauria de caldre començar a començar. Fer el primer pas.

Mentrestant, la vida et passa per davant com si fossis una altra persona. T'han condemnat al mutisme un cop més, com el clown que tantes vegades t'han dit que ets i tant t'has repetit que no series. O que no series mai més, o res. Tornar de nou a dir quelcom. Tornar a ser. I l'espectre que no sé què diu. Jo tampoc no sé què sóc.

Aquí hauria d'anar inserit un comunicat burocràtic d'alguna burocràcia avançada.
L'elit, l'avantguarda de la literatura, necessita gent que sàpiga omplir bé -és a dir, amb poca gràcia- els formularis dels fulls en blanc.
L'editor vol fer constar que fins i tot se li acaben de tant en tant les ganes de continuar amb tot plegat. Plegar veles i omplir els narius de vent.

Llegir la pròpia aventura en l'entorn immediat.
Traïció. He perdut la mar, però encara no l'últim amic.
Només uns quants.
Podria escriure
-hauria de poder escriure-, -hauria de saber poder escriure-
la història del desencís, del no tornaré a veure't,
del ja no existiràs mai més.